D’aquí i d’allà

Vull llegir amb més calma i profunditat una entrevista a en Curtis Bonk sobre com les xarxes socials, les plataformes educatives, els recursos en línia i els dispositius mòbils poden fer que l’escola venci els obstacles que avui la porten a ser una entitat massa institucionalitzada on hi ha poc espai per a les preguntes, el desenvolupament de la creativitat i la col·laboració. Curtis Bonk pensa que no cal revolucionar completament el sistema educatiu, que hi ha moltes maneres que ens permeten aproximar-nos a un nou paradigma i que les tecnologies hi tenen un paper crític.

A l’entrevista es cita l’exemple d’Adora Svitak, la mestra més jove del món, que ensenya des que tenia 6 anys. Ara, als seus 11 anys, és una pionera, però aviat persones com ella no seran pioneres al món de l’educació. Al seu bloc, Adora ens presenta un poema escrit per videoconferència amb estudiants d’una escola elemental o una carta escrita per als futurs representants al govern dels EUA, dins una sèrie de videoconferències titulada “A Kid’s Guide to US Government”.

A un món on les oportunitats d’aprendre estan deslocal·litzades, com es redefinirà el paper de l’escola i el rol docent?

Me salen los pensamientos en castellano, y es que acabo de volver del FICOD’09 (ya explicaré, de momento estoy creando un sitio con las palabras que salen a borbotones).

El otro día fui a comprar un netbook como el que tengo para mi sobrino y ya no está, imposible conseguirlo en pricoinsa. Me dijeron que linux ha sido (casi) barrido del mapa y los discos duros sólidos han dado paso a los tradicionales, aunque sean más frágiles. Todo por la masificación: la masa quiere windows y discos duros con capacidades enoooooormes, para guardar en su netbook TODO lo que toquen, vean, escuchen. El mundo antiguo ataca, el mundo de “lo fotocopio”, el de “lo guardo en el pen”, aunque después fotocopias y ficheros languidezcan hasta su pérdida.

La gente tiene miedo a tener “sus cosas” en la red, en la nube. Prefiere tenerlas en un pen, en un portátil. ¿Y el riesgo? No se mide, lo importante es tenerte cerca, tocarte. Es la parte animal, la del bebé cuando se pone en la boca lo que está a su alcance para explorarlo. Necesitamos el cordón umbilical del tacto. Es como intentar argumentar con alguien que tiene miedo a volar que el riesgo de viajar en coche es mucho mayor. La sensación de control del coche pesa más que los números de las estadísticas.

Conclusión: me esperaré a que estén en el mercado los ordenadores Google con Chrome, que son lo que necesito. Todo en la red, no instalar programas en local (me produce alergia después de años de hipersensibilizarme con BIRDAYE bajar-instalar-reiniciar-desinstalarporquenofunciona-algosehaestropeado-yahoraquehago-esperaraquealguienmeayude), no actualizar (ya se encarga quien sabe), trabajar en conexión permanente. POR FIN!! (telefónica mediante)

Siento que Google me espía, que adivina lo que quiero, me siento como la consumidora prototipo. Busco lo que necesito y lo encuentro en Google (en Mundo Google), y si no está sólo tengo que esperar, en poco tiempo sale.

Lo digo, por si me escuchan: lo próximo que quiero es un Google Earth para poder viajar en el tiempo, visitar culturas antiguas, aprender la historia sobre el terreno, escuchar las conversaciones en idiomas ya desaparecidos, leer los documentos mientras se escribían, ver cómo vivían las mujeres del paleolítico, explorar sobre el terreno la deriva de los continentes, los efectos en la flora y la fauna, avanzar en distintos horizontes y poder visualizar algunos de los posibles mundos futuros. Y, más allá, Google Univers, retroceder hasta el Big Bang, seguir la expansión del universo. Seguro que están pensando en ello

(qué miedo… y qué apasionante a la vez)

Per fi l’he vist? Bé, de moment és només una aproximació, però aviat arribarà…

Els lectors de “llibres” digitals que han passat per les meves mans no m’agraden gens, em semblen ortopèdics, forçats. La meva idea de lector és que sigui enrotllable o plegable, que el pugui obrir amb la mida que m’interessi (com un diari quan es plega per llegir més còmodament al metro o es desplega sobre la taula per veure la notícia en panoràmic) i, a més, que sigui tàctil. I la idea no em ve d’ara, ja al 2003, quan a un curs de la UOC em van preguntar a una activitat què pensava que substituiria el llibre, la meva descripció va ser aquesta.

Doncs bé, ja ha arribat el primer portàtil enrotllable, el meu lector s’acosta: RollTop.

(via mudejarico)

Aquest matí he dedicat una estona a llegir un article sobre la “Reinvenció del llibre” que ara no sé per on començar a rebregar, per dir-ho suaument. Ja les dues primeres frases donen per algun argument… Darrerament veig massa limitacions en la sublimació del llibre. El llibre no és màgia, no són mons oberts a la imaginació, ho són les històries de les quals és suport, i un suport amb moltes limitacions.

Sí que hi estic d’acord amb alguns punts de l’article d’opinió: un llibre és com un mirall i aquests dies el mirall que utilitzo duu l’empremta d’Isaac Asimov. M’he llegit i estic a punt de començar a rellegir, perquè se m’ha fet curt, “Jo, robot“.

Llegint les històries em venia un intens desig de tornar-les a llegir però evolucionades, de veure com el temps i els fets les haurien canviat, com les hauria escrit Asimov als diferents moments dels darrers 60 anys d’història. Quin hauria estat el producte dinàmic de la combinació d’una ment i un coneixement científic que s’ha anat ampliant espectacularment des dels anys 50. I això m’ha fet pensar en la limitació dels llibres, de la lletra estàtica. Com serien ara les novel·les de Jules Verne? Podríem veure París, no el d’ara des del 1863 sinó el d’aquí cent anys.

Els “lectors digitals”, malament anomenats “lectors de llibres digitals” (en tot cas són lectors de textos o d’històries en format digital; el terme “llibre digital” em fa una mica d’urticària, tot i que em sembla un placebo necessari per tranquil·litzar tot aquell que es pugui sentir alarmat per la desaparició dels llibres), encara no donen la talla. El dia que es puguin enrotllar o plegar per ocupar un espai mínim i després ser estesos per consultar-los còmodament, el dia que ens permetin fullejar, veure a un cop d’ull tot el que hi ha (i les interrelacions) i no línies o pàgines seqüencials tan sols, quan siguin flexibles i no es trenquin en caure a terra, quan no siguin esclaus d’una bateria, aquell dia em compraré un. De moment faré com amb el portàtil: he esperat fins que ha deixat de ser un ordinador de sobretaula.

Però a més vull que facin una altra cosa: vull que permetin evolucionar els textos. El text ha de ser rígid per força a un suport com el paper, però no ho ha de ser, no l’ha de ser, a un suport digital. Vull que els textos evolucionin amb els nous coneixements, vull que hi hagi programes que permetin veure com seria la història si qui la va parir l’escriguís ara. I vull poder comparar totes les versions, com les entrades de la Viquipèdia, que desen tot l’historial.

No vull un lector dinàmic per llegir històries enllaunades.

Un munt de setmanes sense dir res… Entre mig unes vacances, de les quals encara no he pogut descarregar les fotos: ubuntu ha deixat de reconèixer la meva càmera i no tinc ànims per mirar d’esbrinar el perquè als fòrums. Sé que m’ajudaran i que finalment ho resoldré, però em fa mandra entrar en aquest procés que no sé quantes hores m’ocuparà. Ja la superaré, la mandra.

Què m’ha fet tornar a obrir aquest diari? Una petita idea que no vull que es perdi abans d’acabar de donar-li forma. ¿I si el que hem de fer no és “dur la tecnologia a l’aula” (cada vegada em fan més grima aquests termes, tecnologia, aula) sinó dur el món educatiu a la xarxa? No és una qüestió de tecnologia, és una qüestió de comunicació, d’un canvi de paradigma, de passar de ser nodes aïllats (aules) a nodes interconnectats. Ni tan sols és que per “incorporar la tecnologia a l’aula” calgui un canvi metodològic. El procés és l’invers: que l’educació sigui capaç de situar-se a la xarxa global i construeixi aquí el seu nou escenari, que es defineixin nodes amb funcions equivalents a les dels centres físics. I no em refereixo a que cada centre tingui la seva pàgina web o el seu campus virtual, encara no sé com explicar-ho…

Un món educatiu organitzat en centres poc intercomunicats, amb classes que esdevenen en horaris esmicolats en hores i en aules impermeables, amb disciplines (amb el corresponent professorat) gairebé estancs, no troba el camí de fer-se visible a la xarxa. Però es que no el pot trobar. Primer hem de superar aquest model dispers i anar a una visió i estructuració més global tant del currículum com dels espais i moments educatius. Si no ho fem així la tecnologia que s’incorporarà a l’aula serà la de les pissarres digitals, les animacions i els materials encapsulats-clica-aquí, un perfeccionament de la pissarra de guix que no modifica essencialment res del model educatiu actual.

És, de nou, com intentar encaixar una estrella dins una esfera. Vull cercar lectures, hi haig de pensar…