D’aquí i d’allà

Fa uns anys (suposo que es continuen fent però ja no em criden l’atenció) sorgien estudis que intentaven il·lustrar si l’alumnat aprenia més o menys matemàtiques, o llengua, utilitzant les noves tecnologies. Utilitzar-les o no era una opció així que abans de pujar el graó d’aprenentatge que com a professorat ens suposava incorporar-les a la pràctica docent, semblava que calia tenir garanties que els “resultats” (i per resultats s’entenia que l’alumnat reflectia en proves estàndard que sabia més o menys d’una determinada disciplina) haurien valgut la pena. El debat tecnologia-educació s’ha mantingut ben viu i encara ara hi ha persones que hi estan instal·lades, que tendeixen a veure les tecnologies com una capa que se superposa a les pràctiques educatives (hauria de dir instructives) tradicionals.

Però que s’aprenguin més o menys matemàtiques o llengua amb les “noves” tecnologies és un fet irrellevant, una anècdota. El debat ara no és tecnologia-educació sinó escola-societat.

L’escola ha de formar persones que siguin funcionals a la societat i no a la d’ara (o a la del passat) sinó a la societat del futur, que no sabem com serà però que estarà molt tecnificada. Les persones viurem immerses en un entorn on el que ara encara ens semblen “noves” tecnologies no seran sinó formes més, transparents, integrades a les vides de les futures persones adultes que ara són a l’escola i, potser, també a les nostres.

Per tant, incloure als processos d’ensenyament-aprenentatge les formes actuals d’aquestes tecnologies relacionades amb la manera com ens informem i ens comuniquem no és ja una opció sinó un requisit indispensable per oferir una formació de qualitat que no estafi en nom del manteniment de la cultura de l’esforç, de no perdre els hàbits de lectoescriptura o d’haver de sortir al pati i relacionar-se en comptes de ser dins habitacions fosques en connexió amb cascos, micròfons, pantalles i teclats. Aquesta visió hipertecnològica de les TAC la veig en persones que tenen en ment el primer binomi i costa, almenys a mi em costa molt, que girin la mirada cap al segon, escola-societat.

Una altra part de la història és que amb les TAC es puguin aprendre coses que d’altra manera no tenen sentit, com programació o robòtica. O que es puguin fer tractaments de dades complexos de manera senzilla. O que es tingui accés a informacions i formats de la informació que faciliten la comprensió de conceptes, a dades i contextos reals, o que… Això, però, no és la part essencial. A partir d’aquí, com diu Castells, el més interessant serà el que fem amb la tecnologia.

Avui he fet una presentació sobre la LEC utilitzant Prezi (que cada vegada m’agrada més) tot destacant els punts que tenen relació amb les tecnologies:

L’enllaç directe a la presentació és http://prezi.com/iuhggacemj76/

Aquest dissabte vam fer l’assemblea anual de socis i sòcies d’Espiral. En Jordi Vivancos va fer una xerrada sobre competències i TAC:

A banda d’un bon resum i una aclaridora visió general, em va agradar especialment que expliqués el principi de Pareto, un economista italià que a cavall dels segles XIX i XX va constatar que el 20 % de la població tenia el 80 % dels recursos (o bé el 80 % de la població el 20 % dels recursos). El principi general, que diu que el 80 % dels efectes es poden explicar a partir del 20 % de les causes, es pot aplicar, estenent-lo de manera flexible, a molts altres àmbits:

• Empresarial: el 20 % de les accions escomeses produeixen el 80 % dels resultats; i també el 80 % dels ingressos procedeixen del 20 % dels clients.
• Programari: el 80 % dels usuaris utilitza tan sols el 20 % de les funcionalitats dels programes.

Vaig descobrir que, sense saber-ho, era el principi que durant anys havia aplicat quan decidia no comprar-me un ordinador portàtil: no volia ser del 80 % dels usuaris que només utilitzava el 20 % del que oferien els mal adjectivats portàtils. Ara, amb l’Asus 901 sóc del 20 % que aprofita el 80 % de les funcionalitats (essent una mica optimista, és veritat, encara hi ha programes que no necessito).
També es pot aplicar a educació: només el 20 % dels estudiants aplicaran el 80 % (tant?) del que estudien i sobre el que se’ls avalua; el 80 % només aplicarà el 20 % del que haurà estudiat i malgrat tot la gran majoria se’n sortiran bé a la societat. La resta ho hauran après (que no estudiat) de manera més o menys informal. Estudiar i aprendre són dos coses diferents: des que vaig deixar d’estudiar he après moltíssimes coses, entre elles aquest principi de Pareto, que desconeixia…

Un munt de setmanes sense dir res… Entre mig unes vacances, de les quals encara no he pogut descarregar les fotos: ubuntu ha deixat de reconèixer la meva càmera i no tinc ànims per mirar d’esbrinar el perquè als fòrums. Sé que m’ajudaran i que finalment ho resoldré, però em fa mandra entrar en aquest procés que no sé quantes hores m’ocuparà. Ja la superaré, la mandra.

Què m’ha fet tornar a obrir aquest diari? Una petita idea que no vull que es perdi abans d’acabar de donar-li forma. ¿I si el que hem de fer no és “dur la tecnologia a l’aula” (cada vegada em fan més grima aquests termes, tecnologia, aula) sinó dur el món educatiu a la xarxa? No és una qüestió de tecnologia, és una qüestió de comunicació, d’un canvi de paradigma, de passar de ser nodes aïllats (aules) a nodes interconnectats. Ni tan sols és que per “incorporar la tecnologia a l’aula” calgui un canvi metodològic. El procés és l’invers: que l’educació sigui capaç de situar-se a la xarxa global i construeixi aquí el seu nou escenari, que es defineixin nodes amb funcions equivalents a les dels centres físics. I no em refereixo a que cada centre tingui la seva pàgina web o el seu campus virtual, encara no sé com explicar-ho…

Un món educatiu organitzat en centres poc intercomunicats, amb classes que esdevenen en horaris esmicolats en hores i en aules impermeables, amb disciplines (amb el corresponent professorat) gairebé estancs, no troba el camí de fer-se visible a la xarxa. Però es que no el pot trobar. Primer hem de superar aquest model dispers i anar a una visió i estructuració més global tant del currículum com dels espais i moments educatius. Si no ho fem així la tecnologia que s’incorporarà a l’aula serà la de les pissarres digitals, les animacions i els materials encapsulats-clica-aquí, un perfeccionament de la pissarra de guix que no modifica essencialment res del model educatiu actual.

És, de nou, com intentar encaixar una estrella dins una esfera. Vull cercar lectures, hi haig de pensar…