D’aquí i d’allà

Tinc tendència a gaudir de les lectures que faig però també a oblidar ràpid. Una font de lectura que m’acompanya i em fa passar bones estones des de la dècada dels 80 és la revista Investigación y Ciencia.

Fa uns anys, al 2005, vaig llegir un article d’aquells que va deixar un pòsit permanent: “El mite de l’autoestima”. En algunes ocasions he explicat a l’aula una de les experiències que recull.

L’article comença amb aquesta frase: “Existeix la creença que l’autoestima té un paper fonamental en la salut psicològica”. Com a conseqüència s’han fet nombroses campanyes per potenciar l’autoestima de les persones. Al 1989 es va fer un estudi a Califòrnia que va concloure que un gran nombre dels problemes socials arrelen en la baixa autoestima d’una bona part de la població. La resta de l’article fa una revisió intensa d’estudis posteriors que refuten aquesta conclusió poc fonamentada. A canvi, el panorama que es dibuixa és completament diferent:

• No hi ha correlació entre la baixa autoestima i l’agressivitat. Al contrari, en un estudi sobre agressivitat escolar, els nens o les nenes que agredeixen solen tenir una opinió favorable, fins i tot exageradament bona, de sí mateixos/es.
• Tampoc hi ha correlació entre baixa autoestima i consum d’alcohol i altres drogues. Les motivacions són diverses, des de cercar emocions a fugir de la infelicitat, però en qualsevol cas no mostren una relació causal amb l’autoestima. Així doncs, reforçar l’autoestima no necessàriament evitarà que les persones caiguin en la drogadicció.
• Potenciar l’autoestima no implica una millora del rendiment escolar i laboral.

En aquest punt explica una experiència que es va fer a la Universitat Commonwealth de Virginia, amb estudiants de psicologia. Es va dividir el conjunt d’estudiants amb qualificacions baixes en dos grups: a cada grup se li enviava setmanalment un correu electrònic. A un dels grups els missatges pretenien reforçar l’autoestima; a l’altra, fomentar la responsabilitat personal.

Exemple de missatge al grup 1:

Per què les notes són bones o dolentes?

Investigacions recents mostren que quan es tornen als estudiants els exàmens corregits i qualificats, tendeixen a perdre la confiança en sí mateixos i diuen coses com “No serveixo per això”, “Sóc un inútil” o “Aquí totes són millors que jo”.

Altres estudis donen a entendre, en canvi, que els i les estudiants que tenen una autoestima elevada no només tenen bones notes sinó que conserven la serenitat i la confiança en sí mateixos.

A un dels treballs de recerca es va demanar als i les estudiants que escriguessin allò que passava per les seves ments quan tractaven de treure millors notes. Les persones que van aconseguir millorar a cada examen pensaven:

“Estic orgullosa de mi mateixa”

“Sóc capaç de fer-ho”

“Sóc un dels millors de la facultat”

“Estic satisfet amb mi mateix”

Els i les estudiants que no van progressar pensaven:

“M’avergonyeixo de mi mateixa”

“No mereixo anar a la universitat”

“Sóc un inútil”

CONCLUSIÓ: mantingues el cap -i l’autoestima- ben alts.

Exemple de missatge al gup 2:

Per què les notes són bones o dolentes?

Investigacions recents mostren que quan es tornen als estudiants els exàmens corregits i qualificats, tendeixen a culpar de les seves males notes a factors externs. Diuen coses com: “L’examen era massa difícil”, “No ho havíem estudiat a classe” o “Les preguntes eren molt rebuscades”.

Altres estudis donen a entendre, en canvi, que els i les estudiants que es preocupen i es responsabilitzen de les seves qualificacions no només obtenen millors notes sinó que també aprenen que controlen personalment el seu rendiment escolar.

A un dels estudis es va demanar que escriguessin allò que pensaven quan tractaven de treure millors notes. Aquelles persones que van aconseguir millorar a cada examen pensaven:

“M’haig d’esforçar més”

“Si em concentro m’aprendré la lliçó”

“Puc controlar allò que em passa a classe”

“Sé que puc fer-ho”

Els i les estudiants que no van progressar pensaven:

“No és culpa meva”

“Aquest examen era massa difícil”

“No serveixo per això”

CONCLUSIÓ: pren el timó de la teva vida

—————————-

Quin va ser el resultat? les notes del primer grup van caure per sota del 50 % (van suspendre); les del segon van pujar al 62 % (un aprovat just).

Això sí: sembla que hi ha una correlació (tot i que no clarament objectiva ja que els estudis es basen en una percepció subjectiva de la felicitat) entre l’autoestima elevada, l’habilitat d’iniciar relacions personals i la felicitat.

Per cert, que a l’article surt un terme ben curiós que no sé si acabar-me de creure: la “floquinaucinihilpilificación”, que es refereix a la tendència a desdenyar o concedir valor nul a les coses. 28 lletres: podria contenir l’alfabet sencer!

Som a una època de canvi, ho notem aquí i allà, ho percebem a l’ambient, al sentiment d’incertesa, a les expressions desconcertades, a les accions erràtiques, a la manca de convenciment o a convenciments massa estrictes.

En moments així és més necessari que en d’altres d’estabilitat tenir clars quins són els puntals, els objectius bàsics d’allò que estem fent. Jo sento que formo part del sistema educatiu, de l’”Escola”, i per tant em pregunto si tinc clars, primer jo, però després si tots els elements implicats en sentit ampli compartim, aquests objectius bàsics.

Estic llegint un llibre que em va arribar a les mans a través d’en Boris Mir i comença justament així, plantejant quins són els (quatre) objectius bàsics del sistema educatiu d’un país. De fet el llibre no els planteja com a objectius sinó com a esperances que hi dipositem. Objectius o esperances, però en tot cas no funcions conjunturals que en un moment donat estigui assumint.

1. Maximitzar el potencial humà.
2. Possibilitar una democràcia activa i participativa, amb un electorat informat i no fàcilment manipulable.
3. Perfeccionar les habilitats, capacitats i actituds que faran que el país prosperi i tingui una economia competitiva.
4. Afavorir la comprensió que la gent pot opinar de manera diferent i que aquestes diferències mereixen respecte i no persecució.

Personalització, coneixement de la societat i capacitat crítica, formació en competències que la societat necessita i respecte a la diferència. Una visió àmplia de les funcions de l’escola que la major part de nosaltres compartim i percebem com a essencials… o no?

Les darreres setmanes he estat plantejant la pregunta següent a persones de dins del sistema educatiu (professorat) i a persones, amistats i familiars, que desenvolupen la seva tasca professional fora del sistema educatiu. La pregunta és: “Quins penses que han de ser els quatre objectius bàsics del sistema educatiu d’un país?”. El que m’ha sorprès és que les persones del segon grup “ho claven” o s’acosten molt a les quatre anteriors. La tercera es planteja més en el sentit de formar les persones que després han d’ocupar els diferents llocs de treball / productius de la societat i no tan en termes d’economia competitiva, que sona més americà. Però en essència els quatre punts són aquests.

En canvi, quan pregunto a professorat, les respostes solen ser menys concretes i sovint s’obliden precisament del tercer punt. Em sorprèn. I em sorprèn també que el primer no es destaca en tots els casos. La idea subjacent en la visió des de dins de l’escola és més uniformitzadora que des de fora. Aquest és un dels punts clau en què incideix el llibre de què parlo: com passar d’una escola estandarditzadora a un aprenentatge personalitzat.

El llibre és “Disrupting class. How disruptive innovation will change the way the world learns“, de Clayton M. Christensen, Michael B. Horn and Curtis W. Johnson i recomano la seva lectura, val MOLT la pena.

Feia mesos que quan em recordava cercava una pàgina que anys enrere vaig utilitzar amb l’alumnat de 3r d’ESO per parlar d’evolució i creacionisme. I avui l’he trobada

L’any 2001 el Dr. Richard Paley, un “creacionista científic”, va organitzar la “Fellowship Baptist Creation Science Fair 2001″. Desconec si han fet més, però l’article d’aquesta fira sobre el creacionisme científic no té desperdici. Uns 200 estudiants van presentar els seus treballs. Tradueixo només els títols dels treballs guanyadors:

• Primària cicle elemental i mitjà
  • Primer premi: “El meu oncle és un home anomenat Steve (i no un mico)”
  • Segon premi: “Les pinyes són complicades”
• Primària, cicle superior
  • Primer premi: “La vida no ve de la no-vida”
  • Segon premi: “Les dones van ser dissenyades per al treball domèstic”
• Secundària
  • Primer premi: “Ús de la pregària per microevolucionar la resistència latent als antibiòtics en bacteris”.
  • Segon premi: “Empaquetament màxim de rossegadors: un estudi de viabilitat”

Una lectura dels resums dels treballs i les conclusions és realment aclaridora. Hi ha algunes frases que m’agraden especialment:

(a l’experiment per demostrar que la vida no pot provenir de la no vida) … Patricia també va pregar a Déu que no fes cap miracle durant l’experiment per no interferir en els resultats.“

O aquest, la perla més polida de totes:

“(a l’estudi sobre el disseny de les dones per al treball domèstic) … la física mostra que les dones tenen un centre de gravetat en una posició inferior a la dels homes, de manera que resulten més adequades per carregar bosses de la compra i cistelles de roba; la biologia mostra que les dones van ser dissenyades per carregar els nonats als seus úters i per alletar-los, fent que la seva opció natural sigui criar els nens; les ciències socials mostren que els sous de les dones treballadores són més baixos  que els dels treballadors normals, la qual cosa significa que no són capaces de treballar igual de bé i guanyar la mateixa paga; i l’exegètica mostra que Déu va crear Eva com a companya d’Adam, però no com a companya de feina.“

I se m’oblidava, un títol que m’encanta, d’una menció d’un alumne se secundària: “Termodinàmica del foc de l’infern”. Fantàstic!! De fet, tota la pàgina és intensament educativa i dóna per treballar molts aspectes científics, però també de coeducació i socials.

El lloc web té també un apartat amb jocs per a nens i nenes. Entre els jocs, una alerta màxima:

“Si trobes un ateu al teu veïnat DIGUES-HO ALS TEUS PARES O A UN PASTOR IMMEDIATAMENT! Pot ser que vulguis intentar-ho i il·luminar aquesta pobre ànima tu sol, però EVITA PARLAR AMB ELL! Els ateus són sovint molt rondinaires i amargats i arremeten contra els nens. Fins i tot intentaran enganyar-te perquè no segueixis la paraula de Déu. Calen tècniques molt avançades per tractar-los, deixa que ho facin els adults.“

I encara més. Ens ho oculten, però Apple promou l’evolucionisme sense Déu i el comunisme. Sí! Com podem viure amb tranquil·litat? Efectivament, a una notícia que publiquen al web, actualitzada al 2003, es pot llegir que “la nova versió del sistema operatiu Macintosh (MacOS X) s’anomena… Darwin! Els nous Mac estan basats al darvinisme. No s’avisa als consumidors d’aquest fet, però és ben conegut entre l’elit dels usuaris d’ordinadors, que són principalment Ateus i Pagans. Més encara, el llançament del sistema operatiu Darwin s’ha fet sota una llicència “Open Source”, que és exactament un altre nom per al Comunisme. Intenten ocultar tot això sota una façana de botons brillants però finalment la veritat ha sortit a la llum: els ordinadors Apple promouen el Darvinisme sense Déu i el Comunisme.” Ja ho sabeu: el programari lliure és comunista.

Aquí a Europa ens costa creure que hi hagi persones, grups de persones, milers de persones, que es prenguin seriosament aquesta visió de la realitat, però als Estats Units tenen molta força i influència. Una amiga que hi ha viscut molts anys m’explicava que un dels motius pels quals la religió té tan de pes és que els serveis socials estan molt poc desenvolupats a la societat i que els grups religiosos ofereixen el suport i l’ajuda que són absents.

Encara sort que hi ha persones amb la ment clara que endeguen iniciatives com “Sense About Science“. De fet, faig una mica de trampa perquè la iniciativa és europea, però té una secció que es dedica a aclarir conceptes a persones famoses, que tenen molta influència mediàtica, “Science for celebrities“, i moltes d’aquestes persones són dels Estats Units. M’hi ha fet pensar en tot plegat un article que ha sortit avui publicat a “El Periódico”: “Teories dels famosos posen nerviosos als científics“.

Tot plegat, delicatessen per treballar a l’aula. Perquè no podem oblidar que qualsevol idea es pot defensar i justificar amb una mica de temps i si la persona que rep el missatge no té mecanismes de raonament i una base sòlida qualsevol idea sembla creïble.

Recordo un alumne de 1r d’ESO que quan em va preguntar per a què servia anar a escola li vaig respondre que per ser menys ignorant i no creure sinó pensar. La seva resposta va ser: “Què vol dir ser ignorant?” i a partir d’aquí vam estar parlant d’això, molt més interessant que el tema del llibre que devia tocar aquell dia.