D’aquí i d’allà

Fa uns anys (suposo que es continuen fent però ja no em criden l’atenció) sorgien estudis que intentaven il·lustrar si l’alumnat aprenia més o menys matemàtiques, o llengua, utilitzant les noves tecnologies. Utilitzar-les o no era una opció així que abans de pujar el graó d’aprenentatge que com a professorat ens suposava incorporar-les a la pràctica docent, semblava que calia tenir garanties que els “resultats” (i per resultats s’entenia que l’alumnat reflectia en proves estàndard que sabia més o menys d’una determinada disciplina) haurien valgut la pena. El debat tecnologia-educació s’ha mantingut ben viu i encara ara hi ha persones que hi estan instal·lades, que tendeixen a veure les tecnologies com una capa que se superposa a les pràctiques educatives (hauria de dir instructives) tradicionals.

Però que s’aprenguin més o menys matemàtiques o llengua amb les “noves” tecnologies és un fet irrellevant, una anècdota. El debat ara no és tecnologia-educació sinó escola-societat.

L’escola ha de formar persones que siguin funcionals a la societat i no a la d’ara (o a la del passat) sinó a la societat del futur, que no sabem com serà però que estarà molt tecnificada. Les persones viurem immerses en un entorn on el que ara encara ens semblen “noves” tecnologies no seran sinó formes més, transparents, integrades a les vides de les futures persones adultes que ara són a l’escola i, potser, també a les nostres.

Per tant, incloure als processos d’ensenyament-aprenentatge les formes actuals d’aquestes tecnologies relacionades amb la manera com ens informem i ens comuniquem no és ja una opció sinó un requisit indispensable per oferir una formació de qualitat que no estafi en nom del manteniment de la cultura de l’esforç, de no perdre els hàbits de lectoescriptura o d’haver de sortir al pati i relacionar-se en comptes de ser dins habitacions fosques en connexió amb cascos, micròfons, pantalles i teclats. Aquesta visió hipertecnològica de les TAC la veig en persones que tenen en ment el primer binomi i costa, almenys a mi em costa molt, que girin la mirada cap al segon, escola-societat.

Una altra part de la història és que amb les TAC es puguin aprendre coses que d’altra manera no tenen sentit, com programació o robòtica. O que es puguin fer tractaments de dades complexos de manera senzilla. O que es tingui accés a informacions i formats de la informació que faciliten la comprensió de conceptes, a dades i contextos reals, o que… Això, però, no és la part essencial. A partir d’aquí, com diu Castells, el més interessant serà el que fem amb la tecnologia.

Som a una època de canvi, ho notem aquí i allà, ho percebem a l’ambient, al sentiment d’incertesa, a les expressions desconcertades, a les accions erràtiques, a la manca de convenciment o a convenciments massa estrictes.

En moments així és més necessari que en d’altres d’estabilitat tenir clars quins són els puntals, els objectius bàsics d’allò que estem fent. Jo sento que formo part del sistema educatiu, de l’”Escola”, i per tant em pregunto si tinc clars, primer jo, però després si tots els elements implicats en sentit ampli compartim, aquests objectius bàsics.

Estic llegint un llibre que em va arribar a les mans a través d’en Boris Mir i comença justament així, plantejant quins són els (quatre) objectius bàsics del sistema educatiu d’un país. De fet el llibre no els planteja com a objectius sinó com a esperances que hi dipositem. Objectius o esperances, però en tot cas no funcions conjunturals que en un moment donat estigui assumint.

1. Maximitzar el potencial humà.
2. Possibilitar una democràcia activa i participativa, amb un electorat informat i no fàcilment manipulable.
3. Perfeccionar les habilitats, capacitats i actituds que faran que el país prosperi i tingui una economia competitiva.
4. Afavorir la comprensió que la gent pot opinar de manera diferent i que aquestes diferències mereixen respecte i no persecució.

Personalització, coneixement de la societat i capacitat crítica, formació en competències que la societat necessita i respecte a la diferència. Una visió àmplia de les funcions de l’escola que la major part de nosaltres compartim i percebem com a essencials… o no?

Les darreres setmanes he estat plantejant la pregunta següent a persones de dins del sistema educatiu (professorat) i a persones, amistats i familiars, que desenvolupen la seva tasca professional fora del sistema educatiu. La pregunta és: “Quins penses que han de ser els quatre objectius bàsics del sistema educatiu d’un país?”. El que m’ha sorprès és que les persones del segon grup “ho claven” o s’acosten molt a les quatre anteriors. La tercera es planteja més en el sentit de formar les persones que després han d’ocupar els diferents llocs de treball / productius de la societat i no tan en termes d’economia competitiva, que sona més americà. Però en essència els quatre punts són aquests.

En canvi, quan pregunto a professorat, les respostes solen ser menys concretes i sovint s’obliden precisament del tercer punt. Em sorprèn. I em sorprèn també que el primer no es destaca en tots els casos. La idea subjacent en la visió des de dins de l’escola és més uniformitzadora que des de fora. Aquest és un dels punts clau en què incideix el llibre de què parlo: com passar d’una escola estandarditzadora a un aprenentatge personalitzat.

El llibre és “Disrupting class. How disruptive innovation will change the way the world learns“, de Clayton M. Christensen, Michael B. Horn and Curtis W. Johnson i recomano la seva lectura, val MOLT la pena.

Llegeixo l’article “L’escola i els valors. L’obligació moral de ser intel·ligents” d’en Gregorio Luri, publicat a la revista del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya de juliol de 2009 (http://cdl.cat/revista/ultimasPublicaciones/id_revista/6). Arribo a la pàgina 30:

Potser no sabem exactament quines són les qualitats que fan que un professor sigui de manera efectiva un bon professor, però sí que sabem prou bé que no hi ha cap evidència que ens permeti afirmar que els mètodes que fan de l’alumne el centre de l’activitat pedagògica siguin en si mateixos superiors o inferiors als centrats en la matèria. El que els fa ser superiors o inferiors és la intervenció docent. La conclusió, doncs, és clara: el primer deure moral del professor és ser optimista (la formació i la competència es donen per suposades). Cal afegir que si els alumnes tenen sempre els seus professors com a referents (intel·lectuals i morals), allò que hi veuen no es correspon necessàriament amb el que els professors creuen que fomenten, sinó amb el que els alumnes interpreten que fomenten. Fem classes d’ètica o d’educació per a la ciutadania, però eduquem amb el comportament, amb la conducta dels professors i molt especialment dels professors que tenen autoritat. Aquí hi ha una certa redundància perquè l’autoritat del mestre no es posa de manifest per la seva capacitat de ser obeït quan dóna una ordre taxativa, sinó per la d’influir, amb la seva conducta espontània, en la conducta espontània del seus alumnes. La segona cosa a dir és que per al bon professor tota l’escola és la seva aula.

No puc continuar. Mentalment m’haig de traduir. Les dones som invisibles i el discurs se’m torna llunyà i imposat des d’una mirada masculina del món. Escrit en masculí (acadèmicament que no “correctament” anomenat “neutre” quan s’utilitza com a genèric) pot incloure només homes o bé homes i dones. No se sap si hi som o no. Amb l’ús androcèntric que fem del llenguatge les dones només som realment visibles quan el text està redactat en femení. La imatge que em ve al cap és la següent:

Potser no sabem exactament quines són les qualitats que fan que un professor sigui de manera efectiva un bon professor, però sí que sabem prou bé que no hi ha cap evidència que ens permeti afirmar que els mètodes que fan de l’alumne el centre de l’activitat pedagògica siguin en si mateixos superiors o inferiors als centrats en la matèria. El que els fa ser superiors o inferiors és la intervenció docent. [...]

<– dues possibilitats –>    

Si utilitzem paraules amb gènere, només escrit en femení m’inclou:

Potser no sabem exactament quines són les qualitats que fan que una professora sigui de manera efectiva una bona professora, però sí que sabem prou bé que no hi ha cap evidència que ens permeti afirmar que els mètodes que fan de l’alumna el centre de l’activitat pedagògica siguin en si mateixos superiors o inferiors als centrats en la matèria. El que els fa ser superiors o inferiors és la intervenció docent. [...]

Hem de trobar la manera d’escriure en un llenguatge no androcèntric, que inclogui per igual homes i dones en el discurs, que no calgui traduir mentalment per pensar “Sí, també estan parlant de mi”. Un llenguatge que em fes visualitzar igualtat:

Deixo les icones per un altre dia… Per cert, són de wikimedia commons i estan enllaçades al fitxer original.

I encara per un altre la denominació del Col·legi.

Vull llegir amb més calma i profunditat una entrevista a en Curtis Bonk sobre com les xarxes socials, les plataformes educatives, els recursos en línia i els dispositius mòbils poden fer que l’escola venci els obstacles que avui la porten a ser una entitat massa institucionalitzada on hi ha poc espai per a les preguntes, el desenvolupament de la creativitat i la col·laboració. Curtis Bonk pensa que no cal revolucionar completament el sistema educatiu, que hi ha moltes maneres que ens permeten aproximar-nos a un nou paradigma i que les tecnologies hi tenen un paper crític.

A l’entrevista es cita l’exemple d’Adora Svitak, la mestra més jove del món, que ensenya des que tenia 6 anys. Ara, als seus 11 anys, és una pionera, però aviat persones com ella no seran pioneres al món de l’educació. Al seu bloc, Adora ens presenta un poema escrit per videoconferència amb estudiants d’una escola elemental o una carta escrita per als futurs representants al govern dels EUA, dins una sèrie de videoconferències titulada “A Kid’s Guide to US Government”.

A un món on les oportunitats d’aprendre estan deslocal·litzades, com es redefinirà el paper de l’escola i el rol docent?

Ja fa temps que les anomenava així, amb l’esperança, pensava que més remota, que canviés la denominació. Però, vés per on, el canvi ha anat ràpid: “La laïcitat fa un altre pas amb el futur nom de les vacances escolars“.

Ara només falta que no m’obliguin a fer festa un 25 de desembre en nom d’una festa religiosa que no comparteixo, però ja sé que això és moooolt més complicat i té més implicacions.

I una reflexió interessant: “Nuevos materiales didácticos viejos“. De moment la recullo, no la vull perdre…

Tres històries que recentment m’han arribat (de vegades des del passat) en les quals la protagonista acaba morint atropellada: “Los amantes del círculo polar”, “La vida de los otros” i “L’elegància de l’eriçó”.

En llegir el llibre, la tercera història, gairebé que em cau de les mans per pura al·lèrgia. No m’agraden aquests finals en els quals veig més la mà de l’autor o autora que no pas la pròpia història.

Pensant això em sorprenia que dues de les històries m’haguessin arribat en forma de pel·lícula i una en forma de llibre. El cinema, els àudiovisuals en general, ocupen un nínxol cultural a la nostra societat molt més ampli que la literatura. En canvi, està pràcticament oblidada al currículum. Per què hi ha una matèria de llengua i literatura i no una altra de llengua i cinema? Per què continuem ensenyant i donant més pes als autors i autores històrics que als actuals? L’escola ha de preparar per comprendre la societat en la qual vivim. Sí que és cert que cal conèixer els orígens. Però… abans o després? Els orígens (i parlo per mi) només són rellevants quan me’ls pregunto des d’una realitat que conec. Identifico referències, sento curiositat per saber de què em parlen. Però si el present és desconegut, quin lligam té amb mi el passat?

Aquests currículums carregats de passat… De vegades tinc la sensació que estan tan poc actualitzats per pura mandra de repensar-los. És més fàcil anar afegint.