D’aquí i d’allà

Durant aquests mesos he anat seguint el desplegament del projecte eduCAT1×1, des del seu naixement, des de la pàgina web de l’IMAE.
He vist i he entès moltes coses, per exemple que el lideratge del projecte el portés una institució externa i una persona amb capacitat de decisió, que tot i integrada dins l’estructura del departament, tingués la capacitat de maniobra que requereix un projecte d’aquesta mena, amb múltiples fronts i necessitats de respondre d’una manera efectiva i ràpida.
Comprenc la necessitat de superar inèrcies pròpies d’estructures fortament jerarquitzades i evitar riscos d’estancament en debats excessivament polièdrics, per tal de poder prendre decisions d’una manera àgil i adaptar-se a les necessitats que presenta cada dia un projecte complex i d’aquesta envergadura.
Entenc també l’oportunitat del moment i la urgència per superar un retard cronificat, comprenc que les tecnologies havien d’entrar a les aules i que aquesta era la prioritat principal, acompanyada d’un objectiu numèric per poder visibilitzar el projecte: tants ordinadors desplegats, tantes aules, tant alumnat, tants centres,… Comparteixo molts dels objectius del projecte i els comparteixo amb totes les imperfeccions i errors necessaris que l’han acompanyat. També sóc conscient que s’hi han esmerçat molts esforços i s’hi ha posat molta il·lusió.
Darrerament, per això, s’estan prenent decisions que m’estan costant més d’entendre, en particular relacionades amb plataformes educatives i serveis associats. Sóc conscient que no és necessari que les comparteixi, no em pertoca, però sí voldria poder-les entendre i veure-les transparents. Començo a pensar que aquestes decisions s’estan prenent darrere arguments tècnics amb aparença de veracitat, utilitzant l’estratègia de repetir-los fins que semblen veritat (una estratègia que he vist tristament utilitzada per algunes persones de l’àmbit polític una i altra vegada), però tinc la sensació que els arguments que hi ha al darrere no són, o almenys no ho són en la seva totalitat, tècnics sinó que són econòmics. Això em preocupa profundament. Em preocupa que amb diners públics i des de l’administració s’estigui aplanant el camí a empreses concretes. Començo a tenir dubtes sobre la coherència i fins i tot sobre la legalitat d’algunes decisions que s’estan prenent. Començo a pensar que són guiades per interessos econòmics. Em costa entendre, per exemple, que hagi sortit un concurs de 3,5 milions d’euros per un producte (servei) del qual no acabo de veure’n la necessitat que sigui finançat i elaborat per l’administració. El concurs ha estat publicat recentment i qualsevol empresa que presenti els requisits s’hi pot presentar i en teoria guanyar-lo, però la primera fase del servei ha d’estar en funcionament a l’inici del curs vinent. Pot qualsevol empresa crear des de la base un producte-servei que se suposa que és tan complex tècnicament en tan poc temps?
D’altra banda, malgrat es tracti d’un projecte bàsicament tecnològic i no pedagògic, entenc que no s’hi han de limitar els esforços necessaris per potenciar el canvi metodològic que l’ha d’acompanyar. Per què s’han desmantellat els equips que des dels Serveis Educatius i els CRP s’havien anat muntant al llarg d’aquest curs? L’acompanyament del curs vinent ha quedat seriosament compromès.

Em sento profundament preocupada. M’agradaria comprendre la realitat que hi ha darrere d’aquestes decisions. Potser el panorama que hi veuria no m’agradaria però tot i així sortiria d’aquesta sensació de perplexitat.

Tinc tendència a gaudir de les lectures que faig però també a oblidar ràpid. Una font de lectura que m’acompanya i em fa passar bones estones des de la dècada dels 80 és la revista Investigación y Ciencia.

Fa uns anys, al 2005, vaig llegir un article d’aquells que va deixar un pòsit permanent: “El mite de l’autoestima”. En algunes ocasions he explicat a l’aula una de les experiències que recull.

L’article comença amb aquesta frase: “Existeix la creença que l’autoestima té un paper fonamental en la salut psicològica”. Com a conseqüència s’han fet nombroses campanyes per potenciar l’autoestima de les persones. Al 1989 es va fer un estudi a Califòrnia que va concloure que un gran nombre dels problemes socials arrelen en la baixa autoestima d’una bona part de la població. La resta de l’article fa una revisió intensa d’estudis posteriors que refuten aquesta conclusió poc fonamentada. A canvi, el panorama que es dibuixa és completament diferent:

• No hi ha correlació entre la baixa autoestima i l’agressivitat. Al contrari, en un estudi sobre agressivitat escolar, els nens o les nenes que agredeixen solen tenir una opinió favorable, fins i tot exageradament bona, de sí mateixos/es.
• Tampoc hi ha correlació entre baixa autoestima i consum d’alcohol i altres drogues. Les motivacions són diverses, des de cercar emocions a fugir de la infelicitat, però en qualsevol cas no mostren una relació causal amb l’autoestima. Així doncs, reforçar l’autoestima no necessàriament evitarà que les persones caiguin en la drogadicció.
• Potenciar l’autoestima no implica una millora del rendiment escolar i laboral.

En aquest punt explica una experiència que es va fer a la Universitat Commonwealth de Virginia, amb estudiants de psicologia. Es va dividir el conjunt d’estudiants amb qualificacions baixes en dos grups: a cada grup se li enviava setmanalment un correu electrònic. A un dels grups els missatges pretenien reforçar l’autoestima; a l’altra, fomentar la responsabilitat personal.

Exemple de missatge al grup 1:

Per què les notes són bones o dolentes?

Investigacions recents mostren que quan es tornen als estudiants els exàmens corregits i qualificats, tendeixen a perdre la confiança en sí mateixos i diuen coses com “No serveixo per això”, “Sóc un inútil” o “Aquí totes són millors que jo”.

Altres estudis donen a entendre, en canvi, que els i les estudiants que tenen una autoestima elevada no només tenen bones notes sinó que conserven la serenitat i la confiança en sí mateixos.

A un dels treballs de recerca es va demanar als i les estudiants que escriguessin allò que passava per les seves ments quan tractaven de treure millors notes. Les persones que van aconseguir millorar a cada examen pensaven:

“Estic orgullosa de mi mateixa”

“Sóc capaç de fer-ho”

“Sóc un dels millors de la facultat”

“Estic satisfet amb mi mateix”

Els i les estudiants que no van progressar pensaven:

“M’avergonyeixo de mi mateixa”

“No mereixo anar a la universitat”

“Sóc un inútil”

CONCLUSIÓ: mantingues el cap -i l’autoestima- ben alts.

Exemple de missatge al gup 2:

Per què les notes són bones o dolentes?

Investigacions recents mostren que quan es tornen als estudiants els exàmens corregits i qualificats, tendeixen a culpar de les seves males notes a factors externs. Diuen coses com: “L’examen era massa difícil”, “No ho havíem estudiat a classe” o “Les preguntes eren molt rebuscades”.

Altres estudis donen a entendre, en canvi, que els i les estudiants que es preocupen i es responsabilitzen de les seves qualificacions no només obtenen millors notes sinó que també aprenen que controlen personalment el seu rendiment escolar.

A un dels estudis es va demanar que escriguessin allò que pensaven quan tractaven de treure millors notes. Aquelles persones que van aconseguir millorar a cada examen pensaven:

“M’haig d’esforçar més”

“Si em concentro m’aprendré la lliçó”

“Puc controlar allò que em passa a classe”

“Sé que puc fer-ho”

Els i les estudiants que no van progressar pensaven:

“No és culpa meva”

“Aquest examen era massa difícil”

“No serveixo per això”

CONCLUSIÓ: pren el timó de la teva vida

—————————-

Quin va ser el resultat? les notes del primer grup van caure per sota del 50 % (van suspendre); les del segon van pujar al 62 % (un aprovat just).

Això sí: sembla que hi ha una correlació (tot i que no clarament objectiva ja que els estudis es basen en una percepció subjectiva de la felicitat) entre l’autoestima elevada, l’habilitat d’iniciar relacions personals i la felicitat.

Per cert, que a l’article surt un terme ben curiós que no sé si acabar-me de creure: la “floquinaucinihilpilificación”, que es refereix a la tendència a desdenyar o concedir valor nul a les coses. 28 lletres: podria contenir l’alfabet sencer!

Fa uns anys (suposo que es continuen fent però ja no em criden l’atenció) sorgien estudis que intentaven il·lustrar si l’alumnat aprenia més o menys matemàtiques, o llengua, utilitzant les noves tecnologies. Utilitzar-les o no era una opció així que abans de pujar el graó d’aprenentatge que com a professorat ens suposava incorporar-les a la pràctica docent, semblava que calia tenir garanties que els “resultats” (i per resultats s’entenia que l’alumnat reflectia en proves estàndard que sabia més o menys d’una determinada disciplina) haurien valgut la pena. El debat tecnologia-educació s’ha mantingut ben viu i encara ara hi ha persones que hi estan instal·lades, que tendeixen a veure les tecnologies com una capa que se superposa a les pràctiques educatives (hauria de dir instructives) tradicionals.

Però que s’aprenguin més o menys matemàtiques o llengua amb les “noves” tecnologies és un fet irrellevant, una anècdota. El debat ara no és tecnologia-educació sinó escola-societat.

L’escola ha de formar persones que siguin funcionals a la societat i no a la d’ara (o a la del passat) sinó a la societat del futur, que no sabem com serà però que estarà molt tecnificada. Les persones viurem immerses en un entorn on el que ara encara ens semblen “noves” tecnologies no seran sinó formes més, transparents, integrades a les vides de les futures persones adultes que ara són a l’escola i, potser, també a les nostres.

Per tant, incloure als processos d’ensenyament-aprenentatge les formes actuals d’aquestes tecnologies relacionades amb la manera com ens informem i ens comuniquem no és ja una opció sinó un requisit indispensable per oferir una formació de qualitat que no estafi en nom del manteniment de la cultura de l’esforç, de no perdre els hàbits de lectoescriptura o d’haver de sortir al pati i relacionar-se en comptes de ser dins habitacions fosques en connexió amb cascos, micròfons, pantalles i teclats. Aquesta visió hipertecnològica de les TAC la veig en persones que tenen en ment el primer binomi i costa, almenys a mi em costa molt, que girin la mirada cap al segon, escola-societat.

Una altra part de la història és que amb les TAC es puguin aprendre coses que d’altra manera no tenen sentit, com programació o robòtica. O que es puguin fer tractaments de dades complexos de manera senzilla. O que es tingui accés a informacions i formats de la informació que faciliten la comprensió de conceptes, a dades i contextos reals, o que… Això, però, no és la part essencial. A partir d’aquí, com diu Castells, el més interessant serà el que fem amb la tecnologia.

Som a una època de canvi, ho notem aquí i allà, ho percebem a l’ambient, al sentiment d’incertesa, a les expressions desconcertades, a les accions erràtiques, a la manca de convenciment o a convenciments massa estrictes.

En moments així és més necessari que en d’altres d’estabilitat tenir clars quins són els puntals, els objectius bàsics d’allò que estem fent. Jo sento que formo part del sistema educatiu, de l’”Escola”, i per tant em pregunto si tinc clars, primer jo, però després si tots els elements implicats en sentit ampli compartim, aquests objectius bàsics.

Estic llegint un llibre que em va arribar a les mans a través d’en Boris Mir i comença justament així, plantejant quins són els (quatre) objectius bàsics del sistema educatiu d’un país. De fet el llibre no els planteja com a objectius sinó com a esperances que hi dipositem. Objectius o esperances, però en tot cas no funcions conjunturals que en un moment donat estigui assumint.

1. Maximitzar el potencial humà.
2. Possibilitar una democràcia activa i participativa, amb un electorat informat i no fàcilment manipulable.
3. Perfeccionar les habilitats, capacitats i actituds que faran que el país prosperi i tingui una economia competitiva.
4. Afavorir la comprensió que la gent pot opinar de manera diferent i que aquestes diferències mereixen respecte i no persecució.

Personalització, coneixement de la societat i capacitat crítica, formació en competències que la societat necessita i respecte a la diferència. Una visió àmplia de les funcions de l’escola que la major part de nosaltres compartim i percebem com a essencials… o no?

Les darreres setmanes he estat plantejant la pregunta següent a persones de dins del sistema educatiu (professorat) i a persones, amistats i familiars, que desenvolupen la seva tasca professional fora del sistema educatiu. La pregunta és: “Quins penses que han de ser els quatre objectius bàsics del sistema educatiu d’un país?”. El que m’ha sorprès és que les persones del segon grup “ho claven” o s’acosten molt a les quatre anteriors. La tercera es planteja més en el sentit de formar les persones que després han d’ocupar els diferents llocs de treball / productius de la societat i no tan en termes d’economia competitiva, que sona més americà. Però en essència els quatre punts són aquests.

En canvi, quan pregunto a professorat, les respostes solen ser menys concretes i sovint s’obliden precisament del tercer punt. Em sorprèn. I em sorprèn també que el primer no es destaca en tots els casos. La idea subjacent en la visió des de dins de l’escola és més uniformitzadora que des de fora. Aquest és un dels punts clau en què incideix el llibre de què parlo: com passar d’una escola estandarditzadora a un aprenentatge personalitzat.

El llibre és “Disrupting class. How disruptive innovation will change the way the world learns“, de Clayton M. Christensen, Michael B. Horn and Curtis W. Johnson i recomano la seva lectura, val MOLT la pena.

Vull llegir amb més calma i profunditat una entrevista a en Curtis Bonk sobre com les xarxes socials, les plataformes educatives, els recursos en línia i els dispositius mòbils poden fer que l’escola venci els obstacles que avui la porten a ser una entitat massa institucionalitzada on hi ha poc espai per a les preguntes, el desenvolupament de la creativitat i la col·laboració. Curtis Bonk pensa que no cal revolucionar completament el sistema educatiu, que hi ha moltes maneres que ens permeten aproximar-nos a un nou paradigma i que les tecnologies hi tenen un paper crític.

A l’entrevista es cita l’exemple d’Adora Svitak, la mestra més jove del món, que ensenya des que tenia 6 anys. Ara, als seus 11 anys, és una pionera, però aviat persones com ella no seran pioneres al món de l’educació. Al seu bloc, Adora ens presenta un poema escrit per videoconferència amb estudiants d’una escola elemental o una carta escrita per als futurs representants al govern dels EUA, dins una sèrie de videoconferències titulada “A Kid’s Guide to US Government”.

A un món on les oportunitats d’aprendre estan deslocal·litzades, com es redefinirà el paper de l’escola i el rol docent?

La manca de temps m’obliga a citar molt i sintetitzar poc, però van passant els dies i la referència queda enrere, així que començo…

El dia 28 d’octubre d’enguany, Ferran Ruiz va informar sobre els reptes de la societat del coneixement al Senat. Enllaç al document. I és que hi ha fragments que són bons destil·lats.

… el propio sistema educativo conduce implacablemente a muchos alumnos a un callejón sin salida dada la imposibilidad que tienen de desempeñar ningún papel positivo en el seno de una institución que por ahora es estructuralmente incapaz de dar una respuesta eficaz a la enorme diversidad del alumnado y a un mundo en cambio constante.

… incluso tan grave como el abandono escolar es la falta de entusiasmo y de compromiso de buena parte del alumnado, es el desinterés y la apatía… sólo cumplen un trámite impuesto y prolongado que no satisface ninguna expectativa vital…

… desconcierto general de la sociedad ante los jóvenes, a los que acusa de comportamiento antisocial cuando precisamente les impone un sistema de vida académico estático, pasivizante, poco sensible al desarrollo personal y escasamente proclive a la relación con el mundo exterior, a la actividad social y a sus correlatos participativo y expresivo.

¿Es el mismo sistema educativo la causa, al menos parcial, de sus propios problemas? … A mi juicio el sistema educativo español está instalado en una dinámica continuista y escapista de “más de lo mismo”.

Més professorat, reduccions de càrrega lectiva, més formació permanent, més mitjans tecnològics, més avaluació externa, més autonomia, major rendiment de comptes davant la societat, més mitjans d’inspecció i control,…

Se piden, en fin, más recursos económicos para apuntalar estructuras caducas y profundizar en las rutinas del pasado en lugar de emplearlos en planteamientos nuevos que contribuyan a superar las disfunciones fundamentales del sistema…

… los problemas que debe afrontar la educación del siglo XXI no son meramente los problemas irresueltos o pendientes de las últimas décadas… El mundo mundo es distinto y las necesidades educativas de las personas ya no son enteramente las mismas.

… ha cambiado la sociedad, ha cambiado el alumnado, el entorno y las circunstancias. Estos cambios son mucho mayores que los que el sistema educativo ha hecho para adaptarse y darles respuesta.

(recordo aquí una professora que en un curs de formació sobre usos didàctics de la Viquipèdia el seu objectiu no era com entrar en dinàmiques participatives sinó com “utilitzar la Viquipèdia per ensenyar sintaxi”. Si el canvi és només d’eina però no de concepte ni de dinàmica, se li pot dir canvi? Quan de petita vaig passar de la pissarreta al llapis i després al boli -puc veure clarament la mestra amb la bossa de bolis el dia que ens els van venir a repartir, com una novetat-, tot i les implicacions sobre la permanència d’allò que escrivia, puc dir que això va significar un canvi en la meva manera d’aprendre?)

Como decía el profesor Manuel Castells… “La idea de que una joven de hoy se cargue una mochila de libros de texto aburridos definidos por burócratas ministeriales y se encierre en un aula a soportar un discurso irrelevante en su perspectiva y que todo esto lo aguante en nombre del futuro es simplemente absurda”.

… los problemas del sistema educativo guardan relación con la visión poco elaborada de las grandes transformaciones de fondo y con un exceso de improvisación y de cortoplacismo de los estamentos destinados a administrarlo y a dirigirlo…

… los gestores de la educación no han articulado procesos de generación de modelos, medios y métodos viables… más bien se han conformado con normativizar o improvisar soluciones puntuales. Tampoco han afrontado de manera significativa los retos de la sociedad del conocimiento.

… no se trata tan sólo de resolver problemas que se agravan, sino que la sociedad del conocimiento requiere enfoques nuevos en pedagogía y organización, así como nuevas métricas, especialmente en el campo de la evaluación… abordar los déficits actuales exige altos niveles de visión y liderazdo, incompatibles con el conformismo, la evasión de la realidad o la incapacidad para confrontarla…

Educar para la sociedad del conocimiento

… la sociedad del conocimiento exige educar para trabajar con información, conceptos y relaciones empleando una infraestructura de TIC global… actuar en un entorno dinámico y complejo… creatividad, responsabilidad, el sentido de equipo. Incorporar el desarrollo de estas competencias en la escolarización obligatoria comporta un replanteo profundo de la actividad escolar.

Competencias que se precisan: la capacidad de actuar de manera autónoma, la capacidad de usar herramientas interactivas y la capacidad de desenvolverse en el seno de grupos sociales heterogéneos.

… el desarrollo de la autonomñía se hace francamente difícil en un sistema educativo en el que todo está predeterminado, dominado por on exceso de transmisión…

(normativitzar exageradament -no es pot dur el mòbil al centre, no és permès de…-, organitzar i conduir en massa, -Bon dia. Obriu el llibre (digital) per la pàgina 27 i llegiu el primer apartat sobre l’àtom. Després feu els exercicis 1 al 3 a la llibreta (digital)…- Autonomia? Eines interactives?)

La escolarización debe formar en el uso de instrumentos de exploración, de expresión y de diálogo interactivo… No basta con emplear ordenadores en los centros educativos ni aplicarlos a la adquisición de contenidos, a la realización de pruebas informatizadas o a la gestión. Lo esencial es que sirvan de soporte al trabajo de exploración, de comunicación y de producción intelectual del alumnado y que le permitan configurar su propio repositorio de instrumentos, contenidos, actividades, recursos y métodos.

… destrezas interpersonales y de comunicación, funcionamiento en el seno de grupos sociales heterogéneos… en los centros educativos predomina una orientación hacia su propio mundo interno… que dificulta mucho el desarrollo de esta competencia.

Confrontar la realidad

Si al terminar su paso por esta etapa educativa (primaria) un alomno o alumna no habla, lee, escucha, observa, comprende y escribe bien, su futuro está gravemente hipotecado. Es preciso reconocer este hecho y combatirlo con todos los medios…

… la enseñanza está dominada por una concepción gestionaria de la pedagogía derivada de un paradigma educativo de masas. … El problema fundamental de entencer y practicar la educación como gestión es la ausencia sistémica de responsabilidad sobre el aprendizade del alumno a lo largo de toda su trayectoria.

… abuso del recurso fácil a la formación permanente del profesorado como panacea de todos los males educativos. … lo que el profesorado en ejercicio  necesita… hipótesis reales de cambio plasmadas en planteamientos y actuaciones en equipo que generen conocimiento en su mismo puesto de trabajo…

(seguiré i intentaré lligar les idees i sintetitzar-les. De moment, me’n vaig a sentir els Manel a Viladecans)

Recentment, el Times Digital ha publicat un recull dels 10 millors llocs web educatius. I no són precisament portals educatius, ni tenen res a veure amb editorials de llibres de text, que en aquest àmbit han perdut la cursa. Són llocs web d’institucions i entitats relacionades amb la comunicació:

1. En primer lloc, el web de National Geographic nationalgeographic.com
2. El web de la NASA: podcasts, fotografies, informació sobre les missions amb dades reals,… www.nasa.gov
3. Articles i vídeos elaborats per persones expertes sobre com funcionen les coses howstuffworks.com
4. Discovery Channel i els canals associats: discovery.com
5. El web de la Smithsonian Institution a Washington, el major complex museístic del món: smithsonianmag.com
6. El web sobre naturalesa de la BBC: bbc.co.uk/nature
7. El lloc web de TED, una organització que convida persones a una conferència anual per intercanviar idees sobre el món, la tecnologia, el disseny,…: ted.com
8. Arkive, un lloc amb vídeos i fotografies sobre la vida a la terra, especialitzat en espècies en perill d’extinció: arkive.org
9. History Today, centenars d’articles publicats per la revista classificats i seleccionats, a l’abast de tothom: historytoday.com
10. Web del canal de televisió americà PBS, amb recursos sobre ciència, art, història i múltiples llocs associats: pbs.org

Què tenen en comú? Són d’accés lliure, accedeixen a dades reals en temps real, utilitzen principalment el llenguatge audiovisual. No ofereixen “llibres digitals”, materials estructurats, sinó material de base amb el qual construir el discurs educatiu.

Amb tot això a l’abast, què necessitem saber? Metodologies de treball, sobretot col·laboratiu, programar i estructurar, seqüenciar, seleccionar, presentar, orientar, fer el seguiment, avaluar el progrès,…

Ja fa temps que les anomenava així, amb l’esperança, pensava que més remota, que canviés la denominació. Però, vés per on, el canvi ha anat ràpid: “La laïcitat fa un altre pas amb el futur nom de les vacances escolars“.

Ara només falta que no m’obliguin a fer festa un 25 de desembre en nom d’una festa religiosa que no comparteixo, però ja sé que això és moooolt més complicat i té més implicacions.

I una reflexió interessant: “Nuevos materiales didácticos viejos“. De moment la recullo, no la vull perdre…

Avui he fet una presentació sobre la LEC utilitzant Prezi (que cada vegada m’agrada més) tot destacant els punts que tenen relació amb les tecnologies:

L’enllaç directe a la presentació és http://prezi.com/iuhggacemj76/

Enguany no vaig celebrar el dia del meu aniversari, els meus ànims no estaven per alegries. Però vés per on el Parlament de Catalunya va triar aquest dia per aprovar el projecte de la futura llei d’educació catalana (o LEC), que es pot consultar al BOPC (això ja comença a semblar un anunci de cotxes): http://www.parlament.cat/activitat/bopc/08b466.pdf

A la pàgina 29 hi ha l’article 89, sobre serveis digitals i telemàtics a disposició dels centres, que diu:

1. El Departament ha de facilitar als centres educatius l’accés a un conjunt de serveis digitals i telemàtics orientats a millorar el desenvolupament de l’activitat educativa. Els centres han de posar aquests serveis, en la mesura que escaigui, a disposició del professorat, els alumnes i les famílies.
2. Els serveis digitals i telemàtics a què fa referència l’apartat 1 han de posar a disposició dels centres aplicacions didàctiques i continguts educatius de qualitat, serveis de dossier personal d’aprenentatge i de registre acadèmic personal individual i altres aplicacions i serveis digitals orientats a potenciar l’excel·lència dels aprenentatges i a facilitar el funcionament dels centres.
3. El dossier personal d’aprenentatge emmagatzema en suport digital i fa accessibles, d’acord amb el que el Departament estableixi per reglament, els documents i els objectes digitals que resulten de la producció intel·lectual de cada alumne o alumna durant el procés d’aprenentatge, des del darrer cicle de l’educació primària fins als ensenyaments postobligatoris. El contingut del dossier pot servir d’evidència en el procés d’avaluació.
4. El registre acadèmic personal individual conté en suport digital, d’acord amb el que el Departament estableixi per reglament, les dades acadèmiques personals dels alumnes que els centres considerin pertinents i les que siguin necessàries per a complir la normativa sobre aspectes formals de l’avaluació dels alumnes.

És a dir:

Serveis digitals i telemàtics + aplicacions didàctiques + continguts educatius + dossier personal d’aprenentatge + registre acadèmic

Què hi pot entrar a “serveis digitals i telemàtics”? No sé si els aplicatius de gestió (tan temuts) són a aquesta categoria. M’agradaria més que fossin plataformes educatives (moodle), intranets (intraweb), xarxes socials per a l’aprenentatge d’idiomes (a l’estil de busuu.com), repositoris i cercadors de materials educatius digitals, espais on compartir materials elaborats pel professorat, viquipèdia educativa,…

I a “aplicacions didàctiques”? JClic, quaderns virtuals, la prestatgeria, blocs, wikis i d’altres que ja hi són, amb “materials educatius de qualitat”: més enllà de JClics i QV, dels vídeos de l’Edu3.cat, webquests, lliçons d’aula (lesson plans), caceres del tresor, filtrats, catalogats, accessibles.

“Dossier personal d’aprenentatge” com Mahara, o un altre lloc on construir (i mantenir) un e-portafoli.

I el registre? Serà SAGA?

En Ferran Ruiz en fa una millor anàlisi a l’entrada “Llei d’educació i TIC: el dictamen” seu bloc “Notes d’opinió“.