D’aquí i d’allà

Avui llegeixo al diari l’article “Radiografia amb targetes grogues“, de Joan Majó i em quedo amb una frase i amb la seva complementària:

“… sembla que la creativitat es consideri una amenaça o un problema a l’interior del sistema educatiu, i això fa que més endavant pugui fallar un dels elements fonamentals del procés d’innovació.”

“… la creativitat en totes les àrees de la vida social i econòmica és la clau del benestar futur. Estimular-a és un deure i reprimir-la suposaria un greu error.“

A Catalunya estem en una mala posició i retrocedint en competitivitat i innovació, i retrodecim tant si prenem com a referència l’estat espanyol o la unió europea.

Llavors em vénen al cap converses sobre currículums carregats de dades i fets, que fan que treballar amb l’alumnat utilitzant metodologies diferents a la classe “clàssica” d’explicació – memorització – repetició sigui encara complicat i que al final sempre hi hagi algun company que et digui: “sí però, d’aquesta manera, al final no aprenen a dividir polinomis”. I qui diu dividir polinomis diu el nom i les funcions dels orgànuls cel·lulars o fer una anàlisi sintàctica. No entro en si es necessari o no saber aquestes coses, al cap i a la fi la major part de les persones adultes som bons professionals sense saber-les, però que aprendre-ho hagi de ser la finalitat de l’educació, d’hores i hores asseguts a pupitres mirant pissarres, grinyola molt.

Reprimir la creativitat continua essent un dels grans errors del sistema educatiu. Ens costa entendre-ho perquè nosaltres hem estat educats en un sistema que encara la reprimia més i tenim confiança en la memorització i repetició, que al cap i a la fi ens ha permès arribar on som. Ens cal obrir les nostres ments, aprendre molt per poder continuar exercint com a professionals de l’educació.

Tres històries que recentment m’han arribat (de vegades des del passat) en les quals la protagonista acaba morint atropellada: “Los amantes del círculo polar”, “La vida de los otros” i “L’elegància de l’eriçó”.

En llegir el llibre, la tercera història, gairebé que em cau de les mans per pura al·lèrgia. No m’agraden aquests finals en els quals veig més la mà de l’autor o autora que no pas la pròpia història.

Pensant això em sorprenia que dues de les històries m’haguessin arribat en forma de pel·lícula i una en forma de llibre. El cinema, els àudiovisuals en general, ocupen un nínxol cultural a la nostra societat molt més ampli que la literatura. En canvi, està pràcticament oblidada al currículum. Per què hi ha una matèria de llengua i literatura i no una altra de llengua i cinema? Per què continuem ensenyant i donant més pes als autors i autores històrics que als actuals? L’escola ha de preparar per comprendre la societat en la qual vivim. Sí que és cert que cal conèixer els orígens. Però… abans o després? Els orígens (i parlo per mi) només són rellevants quan me’ls pregunto des d’una realitat que conec. Identifico referències, sento curiositat per saber de què em parlen. Però si el present és desconegut, quin lligam té amb mi el passat?

Aquests currículums carregats de passat… De vegades tinc la sensació que estan tan poc actualitzats per pura mandra de repensar-los. És més fàcil anar afegint.