Fa poc vaig anar a veure la pel·lícula “Avatar“, en 3D digital. I a la setmana següent hi vaig tornar.
La primera vegada que la vaig veure em va crear una impressió estètica tan forta com molt poques vegades he tingut: possiblement només en alguns dels meus viatges (Florència, el cerro Torre i la glacera de Las Adelas amb el llum daurat de la matinada, les torres bessones de Nova York). Descobrir un planeta nou, amb els animals i les plantes que hi viuen i fer-ho amb la sorpresa i la curiositat d’una exploradora immersa en una realitat que es va obrint als ulls a cada moviment que feia. Uau! El meu interior de biòloga es commovia amb un moviment inesperat d’una planta, amb una fosforescència d’origen encara desconegut, amb relacions ecològiques per descobrir.
La història de la pel·lícula m’importa ben poc, de fet les escenes bèl·liques mirava d’evitar-les i no mirar gaire. Però és un privilegi que a la humanitat hi hagi persones capaces de concebre i donar llum tot un món nou. Em fa vertigen pensar en les experiències futures que puc arribar a tenir.
L’altre dia vaig llegir que Cameron va concebre “Avatar” com la pel·lícula inicial d’una sèrie, entre altres coses perquè havia d’amortitzar la creació de Pandora. I no m’estranya que aquesta sigui la raó principal. Però el que jo vull no és una altra pel·lícula amb guió prescindible com “Avatar”. El que voldria tenir l’oportunitat de veure són documentals sobre Pandora, sobre els seus animals, sobre el mecanisme bioquímic responsable de la fosforescència, sobre les relacions simbiòtiques, sobre com l’arbre de les ànimes es comunica amb la resta d’éssers vius. Si fos física no em podria estar de voler donar una explicació de les muntanyes Aleluia, si fos filòloga o antropòloga ja estaria estudiant l’idioma i la societat dels omaticaia. I com que també sóc professora, ja em veig fent paral·lelismes a classe d’ecologia.
Avui, xafardejant a youtube he trobat un vídeo que presenta el procés de la síntesi de proteïnes des d’una altra perspectiva. Comença com una classe “clàssica”, de pissarra de guix i professor parlant amb el recolzament testimonial d’una maqueta en tres dimensions. Però aviat s’acaba i podem veure el complex procés d’una manera molt més dinàmica…
I és que a les cèl·lules tenen lloc històries apassionants, riques en matissos, amb personatges propis que s’interrelacionen en escenaris ben especials que formen part de la pròpia trama. Quantes històries es podrien representar!
M’imagino les persones que han participat en l’obra, en les discusions sobre com donar vida a un punt concret d’una escena, en com han hagut de comprendre el procés per poder-lo representar. Uau! No se m’havia acudit mai que pogués fer-se d’aquesta manera, però quant de joc dóna! Situar el paper de tots els factors i cofactors, iniciadors,… És clar que la història no es comprèn si no coneixem mínimament el llançol cultural que cal ser capaços de trepitjar, de la mateixa manera que ens pot costar molt d’entendre obres de teatre d’altres cultures que tenen referents que desconeixem. Però si hi som a prop i, sobretot, si participem, podem aprendre d’una manera molt diferent. I efectiva!
Tinc un grup de 3r d’ESO amb 27 alumnes més un que ve només a les tardes perquè va a una UEC de mecànica. Només el tinc dijous a darrera hora de la tarda i de moment anem treballant els objectius bàsics relacionats amb el cos humà que hauria hagut d’assolir a primària però que encara no acaba de tenir prou clars. Va treballant, al seu ritme, i a poc a poc sembla que es va centrant en el tema. A l’aula sol demanar la meva atenció i la dels companys fent bromes i comentaris sovint fora de lloc, fins i tot arriba a amagar-se darrere un armari quan entro a l’aula, només perquè el cerqui, cosa que sobta en un alumne de gairebé 16 anys. Continue Reading »
Fa un parell d’anys un company de l’institut em va facilitar uns llibres que he anat llegint a poc a poc (i que encara no he acabat). Són un recull de relats que corresponen al Premi UPC de novel·la curta de ciència ficció dels anys 1995, 1996 i 1998.
L’any 1996 va guanyar un relat que en la meva opinió quedava molt enrere del que va tenir una menció especial: Helix, de Robert J. Sawyer.
Helix és un bon relat si estàs interessada en més coses que una història, biologia, per exemple. Aquest curs he pensat recomanar-lo com a lectura de vacances d’hivern als estudiants de biologia de 2n de batxillerat. Tracta un munt de temes directament relacionats amb el curriculum: malalties hereditàries, estructura de l’ADN, codi genètic, replicació, transcripció i traducció, mutacions, fecundació in vitro, biotecnologia, clonació i implicacions etico-socials.
Ara només falta que puguem demanar algun exemplar del llibre Premi UPC 1996 (que conté quatre relats en total) a la biblioteca del centre i que arribin a temps. Seria molt més senzill poder comprar per una quantitat raonable tan sols el relat que ens interessa en format electrònic per descarregar-lo però no he trobat on fer-ho. Crec que no està disponible a la xarxa.
De totes maneres, tenir el llibre sencer també té un avantatge: que els estudiants que vulguin puguin llegir també un altre relat molt especial, Dar de comer al sediento, d’Eduardo Gallego y Guillem Sánchez. Molt i molt recomanable i aquest sí, sens dubte, deixa anys-llum enrere la novel·la guanyadora d’aquell any.
L’Open University va crear l’any 2005 l’espai OpenLearn amb l’objectiu de fer disponibles a internet materials educatius de qualitat. Realment hi ha molts materials i molt bons, però en anglès.
L’avantatge és que aquests materials estan a la disposició d’educadors per a poder-los traduir a LabSpace.
Espero utilitzar-lo aquest curs. Si l’utilitzeu us estaré agraïda si em feu arribar les errades de traducció, algunes de les quals ja he començat a trobar…
L’
