D’aquí i d’allà

Dimarts vaig veure, a una sessió de cinema i sopar del cine Alexandra, “Bienvenido Mr. Chance”. L’havia vista d’adolescent i no recordava gaire cosa, llevat el posat com al·lucinat d’en Peter Sellers.

A més del personatge del metge, que simbolitza la raó, l’únic personatge que observa i treu conclusions a partir de les seves observacions, l’únic que coneix la veritable raó d’en Chance, m’ha vingut a la ment un altre paral·lelisme.

Fa uns anys vaig arribar a la conclusió que hi ha dos tipus extrems de persones: les catalitzadores i les “quenchers” o bloquejants. A banda, hi ha un munt de persones neutres. Neutres completament.

En Chance Gardener és un catalizador extrem, en estat pur, posseeix el 100 % d’aquesta qualitat. Les persones catalitzadores ajuden a qui està al seu voltant a concretar pensaments, a expresar idees, a anar més enllà d’on sospitaven que podien arribar. A la pel·lícula les persones entenen els seus propis pensaments a la llum de les paraules d’en Chance, el personatge que possibilita la catàlisi que fa que les idees vagues i inconcretes, reaccionin entre elles i amb d’altres d’inconegudes i prenguin forma. Quan el president parla de les arrels de la indústria, quan l’Eve sent la passió que l’envaeix i arrossega, quan en Ben viu la pau de morir o quan l’ambaixador rus sent el plaer de trobar amb qui compartir una predilecció literària, el misteri de la catàlisi està esdevenint.

M’hi he trobat de vegades al costat d’aquestes persones i sento com els meus pensaments flueixen, es tornen fàcils i coherents, prenen formes concretes, expressables. Fins i tot una vegada em vaig trobar amb una persona que va arribar a fer-me viure una experiència de realitat duplicada, com un viatge astral. Ja fa molts anys, jo en tenia 17 i treballava a una botiga de macrobiòtica on aquesta persona va venir a comprar. Suposo que si algú hagués gravat la situació les imatges només haurien mostrat una joveneta que despatxava productes dietètics a un home d’uns 30 anys. Però interiorment jo era una àliga volant dins una vall oberta marcada per dues rengleres de muntanyes boscoses. L’experiència m’ha retornat al llarg dels anys en alguns somnis que han estat pur plaer.

En canvi hi ha altres persones davant les quals el discurs no arriba a formar-se, neix interromput, esmicolat, i els fragments no arriben a unir-se ni poden estirar d’altres. Persones bloquejants.

Una característica: les persones catalitzadores poden parlar molt o poc, però escolten; les persones bloquejants no escolten, encara que parlin poc. Tot i així, es tracta d’una caracteristica profunda, innata, que va més enllà una aparença o d’un comportament. I una persona, que no sigui 100 % catalizadora ni 100 % bloquejant, pot ser catalizadora davant algunes persones i absolutament bloquejant per a d’altres.

Ja fa temps que es veu a venir l’enorme desencaix que hi ha entre els “mèrits” docents i el seu reconeixement administratiu, però aquest darrer concurs de càtedres ho ha mostrat de la manera més descarnada.

Diem que hi ha un desfase entre l’aplicació real de les TIC a l’aula i el que necessita l’alumnat per formar-se, entre les metodologies que hauríem de posar en pràctica i la manera real de treballar-hi. Però el desfase és molt més gran entre el que proposa l’administració i el que fa el professorat a l’aula. No és només un desfase, és una incomunicació amb el professorat i les aules, incomunicació acompanyada d’incongruència en el discurs, entre el que el camí cap on hem d’anar i el reconeixement de ser-hi en aquest camí.

D’una banda des de determinats sectors de l’administració educativa es recomana i s’impulsa l’ús de les TIC a les aules i d’una altra es continua reconeixent com a mèrit docent, el que al final compta en qüestions pràctiques com els concursos de trasllats o el d’accés a càtedres, allò que ja es reconeixia fa deu anys (i segurament més, però jo només porto deu a aquesta professió). És inadmissible que hores d’ara l’administració educativa, a través dels successius serveis que hi han tingut competències en TIC, no hagin elaborat un pla de reconeixement dels “mèrits TIC”: materials publicats a internet, pàgines web amb multitud de recursos, animacions, applets interactius i activitats diverses, cursos sencers preparats per ser utilitzats a plataformes com moodle per d’altres companys, blocs personals amb reflexions, de vegades molt més riques per a la comunitat docent que un article publicat a una revista de paper, blocs d’aula o wikis on els alumnes participen i aprenen creant treballs i compartint,…

Tot això és absolutament transparent per a l’administració, no existeix, a efectes de reconeixement professional és com si no ho haguéssim fet.

Ni tan sols es valora l’elaboració de JClic o Quaderns Virtuals, iniciatives del propi Departament d’Educació.

Lu comparteix la seva indignació en una entrada al seu bloc, En calidad de… pringuéision. I això emprenya i molt, perquè fa molts anys que hi posa il·lusió i qualitat en el seu descobriment continu de les TIC com a eines reals d’aula, si s’entén el que vull dir. Però tinc la confiança que les seves paraules obriran un camí necessari. De moment ja ha sorgit una iniciativa dins la xarxa social del congrés internet en el aula (de nou la xarxa…): s’ha creat un grup anomenat “Reconocimiento oficial del trabajo con las TIC” que ha posat en marxa la creació d’un Manifiesto por el reconocimiento oficial (a càrrec d’Eduardo Larequi, de moment en forma d’esborrany) i una recogida de firmas (a càrrec de Lourdes Barroso).

Penso que hi hem d’anar tots, hem d’aconseguir que es prenguin decisions JA.

No podem continuar amb un sistema que valora més vint vegades l’experiència d’un any que cinc anys de treball innovador en l’aplicació dels formats propis de la societat de la informació en la que estem immersos.

És més: amb les actuals necessitats de la societat, i del sistema educatiu que prepara per a aquesta societat, no podem seguir amb un sistema en el qual pugui arribar a ser catedràtica una persona que no demostri una competència TIC mínima.

Sóc molt il·lusa, es veu, perquè em costa imaginar-me perquè el govern espanyol ha prohibit aquest anunci i multarà al mitjà de comunicació que el difongui. Bé, potser no em costa tant…

Amnistia Internacional: entra i difon l’anunci!