D’aquí i d’allà

Ja ha sortit publicat a la revista BITS-Espiral, al número 16: “Jóvenes y privacidad“. El vaig escriure també en català, a “Joves i privacitat“.

Fa uns anys (suposo que es continuen fent però ja no em criden l’atenció) sorgien estudis que intentaven il·lustrar si l’alumnat aprenia més o menys matemàtiques, o llengua, utilitzant les noves tecnologies. Utilitzar-les o no era una opció així que abans de pujar el graó d’aprenentatge que com a professorat ens suposava incorporar-les a la pràctica docent, semblava que calia tenir garanties que els “resultats” (i per resultats s’entenia que l’alumnat reflectia en proves estàndard que sabia més o menys d’una determinada disciplina) haurien valgut la pena. El debat tecnologia-educació s’ha mantingut ben viu i encara ara hi ha persones que hi estan instal·lades, que tendeixen a veure les tecnologies com una capa que se superposa a les pràctiques educatives (hauria de dir instructives) tradicionals.

Però que s’aprenguin més o menys matemàtiques o llengua amb les “noves” tecnologies és un fet irrellevant, una anècdota. El debat ara no és tecnologia-educació sinó escola-societat.

L’escola ha de formar persones que siguin funcionals a la societat i no a la d’ara (o a la del passat) sinó a la societat del futur, que no sabem com serà però que estarà molt tecnificada. Les persones viurem immerses en un entorn on el que ara encara ens semblen “noves” tecnologies no seran sinó formes més, transparents, integrades a les vides de les futures persones adultes que ara són a l’escola i, potser, també a les nostres.

Per tant, incloure als processos d’ensenyament-aprenentatge les formes actuals d’aquestes tecnologies relacionades amb la manera com ens informem i ens comuniquem no és ja una opció sinó un requisit indispensable per oferir una formació de qualitat que no estafi en nom del manteniment de la cultura de l’esforç, de no perdre els hàbits de lectoescriptura o d’haver de sortir al pati i relacionar-se en comptes de ser dins habitacions fosques en connexió amb cascos, micròfons, pantalles i teclats. Aquesta visió hipertecnològica de les TAC la veig en persones que tenen en ment el primer binomi i costa, almenys a mi em costa molt, que girin la mirada cap al segon, escola-societat.

Una altra part de la història és que amb les TAC es puguin aprendre coses que d’altra manera no tenen sentit, com programació o robòtica. O que es puguin fer tractaments de dades complexos de manera senzilla. O que es tingui accés a informacions i formats de la informació que faciliten la comprensió de conceptes, a dades i contextos reals, o que… Això, però, no és la part essencial. A partir d’aquí, com diu Castells, el més interessant serà el que fem amb la tecnologia.

Som a una època de canvi, ho notem aquí i allà, ho percebem a l’ambient, al sentiment d’incertesa, a les expressions desconcertades, a les accions erràtiques, a la manca de convenciment o a convenciments massa estrictes.

En moments així és més necessari que en d’altres d’estabilitat tenir clars quins són els puntals, els objectius bàsics d’allò que estem fent. Jo sento que formo part del sistema educatiu, de l’”Escola”, i per tant em pregunto si tinc clars, primer jo, però després si tots els elements implicats en sentit ampli compartim, aquests objectius bàsics.

Estic llegint un llibre que em va arribar a les mans a través d’en Boris Mir i comença justament així, plantejant quins són els (quatre) objectius bàsics del sistema educatiu d’un país. De fet el llibre no els planteja com a objectius sinó com a esperances que hi dipositem. Objectius o esperances, però en tot cas no funcions conjunturals que en un moment donat estigui assumint.

1. Maximitzar el potencial humà.
2. Possibilitar una democràcia activa i participativa, amb un electorat informat i no fàcilment manipulable.
3. Perfeccionar les habilitats, capacitats i actituds que faran que el país prosperi i tingui una economia competitiva.
4. Afavorir la comprensió que la gent pot opinar de manera diferent i que aquestes diferències mereixen respecte i no persecució.

Personalització, coneixement de la societat i capacitat crítica, formació en competències que la societat necessita i respecte a la diferència. Una visió àmplia de les funcions de l’escola que la major part de nosaltres compartim i percebem com a essencials… o no?

Les darreres setmanes he estat plantejant la pregunta següent a persones de dins del sistema educatiu (professorat) i a persones, amistats i familiars, que desenvolupen la seva tasca professional fora del sistema educatiu. La pregunta és: “Quins penses que han de ser els quatre objectius bàsics del sistema educatiu d’un país?”. El que m’ha sorprès és que les persones del segon grup “ho claven” o s’acosten molt a les quatre anteriors. La tercera es planteja més en el sentit de formar les persones que després han d’ocupar els diferents llocs de treball / productius de la societat i no tan en termes d’economia competitiva, que sona més americà. Però en essència els quatre punts són aquests.

En canvi, quan pregunto a professorat, les respostes solen ser menys concretes i sovint s’obliden precisament del tercer punt. Em sorprèn. I em sorprèn també que el primer no es destaca en tots els casos. La idea subjacent en la visió des de dins de l’escola és més uniformitzadora que des de fora. Aquest és un dels punts clau en què incideix el llibre de què parlo: com passar d’una escola estandarditzadora a un aprenentatge personalitzat.

El llibre és “Disrupting class. How disruptive innovation will change the way the world learns“, de Clayton M. Christensen, Michael B. Horn and Curtis W. Johnson i recomano la seva lectura, val MOLT la pena.